La U.E. Sant Andreu, des de 1909, fidel al país

Aquest 11 de Setembre el club participarà novament en l’ofrena floral a Rafael de Casanova. L’únic equip que passeja la Senyera a la seva samarreta des de fa més de 100 anys no podia faltar a la cita. Repassem la història de la quadribarrada, gens fàcil, fins arribar als nostres dies.

I és que d’uns anys enrere és molt més fàcil lluir la Senyera en llocs públics, i fins i tot alguns equips miren d’aprofitar la tirada dels seus colors amb objectius comercials. Però començar a lluir-la fa més de 100 anys no ha estat un camí de roses.

Tots aquells que vulguin acompanyar la delegació de la U.E. Sant Andreu amb la quadribarrada, aquesta s’ha citat a les 8h30 a la plaça Urquinaona, per tot seguit dirigir-se al monument. L’hora final de l’ofrena depèn de l’ordre d’arribada de les diverses entitats, pel que l’acte s’acostuma a allargar força estona.

La fundació del club el 1909 es fa en una època convulsa. És l’any de la Setmana Tràgica de Barcelona, quan la població catalana es revolta contra el reclutament per la Guerra de Melilla. Les classes populars s’indignen perquè es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, quantitat que no estava a l’abast dels més pobres.

La revolta té com últims bastions de resistència Sant Andreu i Horta, i un andreuenc il•lustre serà afusellat per aquells fets, Josep Miquel i Baró, membre del Centre Nacionalista Republicà, per assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i cremar la rectoria i part de l’església de Sant Andreu, malgrat ser un fervent catòlic.

El poble de Sant Andreu de Palomar és en aquella època una bullidera de republicanisme, i tot i els afusellaments, deportacions, i repressió posterior a la Setmana Tràgica, el club, molt relacionat amb l’Avenç Nacionalista Republicà, llueix des del primer moment la senyera.

Els primers anys de la història del club corresponen doncs a un moment molt agitat de la història de Catalunya, però a un barri obrer com Sant Andreu, l’activitat política i social són encara més accentuats. Els anys posteriors a la Setmana Tràgica són els anys del pistolerisme, on Barcelona es converteix en la Chicago europea i les faccions d’obrers, republicans, anarquistes i monàrquics de l’altra banda s’enfronten en tirotejos i atemptats freqüents. El futbol és al mig de tots aquests fets, les bandes de pistolers s’agrupen sota el paraigües d’alguns clubs, i el fet de lluir uns colors pren més que mai rellevància.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, imposada pel rei Alfons XIII, el 1923, es prohibeix qualsevol expressió pública de la llengua catalana, es destrueixen tots els símbols públics del catalanisme, i el futbol es converteix en una de les poques possibilitats d’expressió col•lectiva de la societat. La U.E. Sant Andreu aconsegueix preservar els colors de les quatre barres, en un moment on la dictadura és molt a sobre dels clubs de futbol i veïns com el Júpiter pateixen la persecució pel seu escut estelat i els equips de zones obreres com el Poblenou o Sant Andreu són vigilats molt de prop.

Però la Dictadura acaba caient per la pressió popular, i gràcies a l’adveniment de la República, el país respira per fi una onada de llibertat, es pot lluir la samarreta sense por i el club viu els seus millors moments esportius.

Desgraciadament, just quan una de les millors generacions de futbolistes defensa els seus colors, l’arribada de la Guerra Civil i la dictadura franquista desfarà un equip per a la història. Amb la Guerra, gairebé la totalitat d’aquells jugadors ha de deixar el futbol per allistar-se o exiliar-se més tard, desfent aquell equip i prohibint el Campionat de Catalunya que era una de les lligues més importants d’Europa al moment, possiblement la de més seguiment de públic després de l’anglesa.

El Sant Andreu aquest cop no s’escapa de la persecució. S’espanyolitza el nom i l’escut i la Dictadura suprimeix les quatre barres de la samarreta, substituint les franges sang pel color blau. Són anys de postguerra duríssima, però el club mica en mica mirarà de recuperar els seus senyals d’identitat. El 1954 torna el vermell de la Senyera i s’afegeixen 3 barres a l’escut. Al Narcís Sala la megafonia en català es recupera els darrers anys de dictadura, contravenint la legislació franquista i el primer partit on es fa al Camp Nou és gràcies a un Barcelona – U.E. Sant Andreu de Copa.

A les acaballes del dictador, el 1973 les barres s’estrenyen al pit de la samarreta fent-se del tot evidents, i el 1979 amb el primer Estatut desprès de Franco, retornen les quatre barres a l’escut i es torna al nom en català. S’obre una nova etapa democràtica, però les tensions polítiques entre centre i Catalunya fan que passejar la quadribarrada suposi molts problemes a alguns camps visitants pel club. L’autocar és apedregat en alguns partits decisius, i els insults són freqüents, els arbitratges estranys, els patrocinadors escassegen, però el Sant Andreu segueix fidel a uns colors i a un país malgrat la conjuntura. La quadribarrada no es llueix només quan les coses van de cara i es pot fer caixa amb campanyes de màrqueting, la quadribarrada simbolitza el compromís d’un club únic, amb el país i la seva gent, al llarg del temps, passi el que passi.

Demà, un any més, la samarreta quadribarrada no faltarà a l’ofrena. Perquè la seguirem lluint com sempre, arreu i en totes les circumstàncies.

 

Per a més informació podeu contactar amb premsa@uesantandreu.cat

SEGUEIX-NOS