En aquesta entrevista feta poques setmanes abans de la mort de Ramon Mora, el fins ara soci nº1 del Sant Andreu hi explica anècdotes impensables, la rivalitat amb el CE Europa i l’afició des del punt de vista d’un soci amb 83 anys d’antiguitat.
Autor: Marc García Vilar
Ramon Mora, nascut a Barcelona el 1931, va ser el soci número u de la Unió Esportiva Sant Andreu durant molts anys fins a la seva mort el gener de 2026. Va viure tota mena d’experiències acompanyant l’equip del seu districte de Barcelona, o com la seva gent l’identifica, poble.
Amb l’ajuda del seu fill Carles Mora en algun moment, va repassar algunes de les anècdotes i vivències dels vuitanta-tres anys —si es compta el 2026— en què fou soci del Sant Andreu: des d’un càtering al centre del camp amb Joan Gaspart, expresident del FC Barcelona i de la Unió Esportiva Sant Andreu, fins a l’arbre a les graderies de l’antic estadi que servia per a resguardar-se del sol els dies calorosos.
“Jo soc del 1931, tinc noranta-quatre anys i el meu pare em va fer soci del Sant Andreu quan en tenia dotze; fa vuitanta-dos anys”, va afirmar Ramon sobre els seus inicis al futbol.
La família Mora sempre ha anat acompanyat de l’entitat: “El meu pare era de la primera generació de socis i jo, de la segona. El meu pare, germà i fill han estat a la Junta Directiva”.
Fruit d’aquesta estreta relació, Ramon comentà: “El meu pare havia estat de la Junta Directiva del ‘Siset’, que és com anomenàvem el Narcís Sala. Era un empresari que comercialitzava amb olives, bacallans i altres productes; tenia molts diners i poder.”
Narcís Sala va ser el president del Sant Andreu en dues etapes i va ser molt estimat per l’afició. En construir-se el nou estadi, inaugurat el 1970, se li va posar el seu nom.
Abans del canvi, que el Ramon va qualificar de “bastant fort”, la Unió Esportiva Sant Andreu jugava al camp del carrer Santa Coloma. En ell, el soci número u va viure moltes experiències i compartí algunes anècdotes. “Hi havia gent que portava una escala de casa i la utilitzava per a saltar la tanca o veure el partit des de fora. També recordo que a l’antic estadi hi havia un arbre a la graderia. Els que entràvem aviat ens posàvem baix per resguardar-nos del sol, ja que es jugava a les tres de la tarda i feia molta calor. També estaven aquells que utilitzaven una espècie de muntanya d’arena rere la porteria per veure”, recordà.
Ja al nou estadi, Gaspart, president entre el 2004 i 2011, va deixar un record atípic a la ment del Mora: “Un dels anys en què Gaspart era president vam quedar campions. Per celebrar-ho, el mateix president ens va convidar a tots els socis a sopar al centre del camp. Va posar unes quantes taules a la gespa i un càtering. Va ser una gran festa”, afirmà.
Ramon, fidel durant tota la seva vida al Sant Andreu, va resumir el seu amor pels colors amb una frase que va fer seva fa ja uns quants anys: “Jo soc de la Unió Esportiva Sant Andreu encara que guanyi”. L’explicació: “En els bons moments, és fàcil ser d’un equip. Jo soc del Sant Andreu quan perd i, si guanya, millor per a nosaltres; però jo soc de l’equip, especialment quan perd, per amor al club”.
En relació amb l’amor per la quadribarrada i el seu creixement exponencial entre els joves aquests últims temps, el Ramon es va mostrar emocionat. “Ara hi ha més aficionats joves. Tot ha canviat molt, abans érem principalment gent gran. Ara, quan hi ha partit, els carrers són plens de joventut animant”, va argumentar.
Fent al·lusió a Desperdicis, va deixar clar el següent: “Ara hi ha una afició preciosa… hi ha un altre ambient. Focs artificials, molta gent animant, joves…”.
El seu fill, Carles, també va aportar el seu punt de vista sobre els grups d’animació: “Abans hi havia penyes, però no estaven formades per gent tan jove. Ara, a Desperdicis, hi ha molta joventut, com al seu moment al Front Andreuenc”.
Seguint en la línia de l’animació i els canvis, Carles afirmà que “La rivalitat entre el Sant Andreu i el CE Europa és recent. Les relacions entre clubs es van torçar quan alguns aficionats de Sant Andreu, un dia de derbi, van penjar un mosaic d’un llop (UESA) amb un ganivet a punt de matar un porc (CE Europa) que anava acompanyat del text ‘A tot porc li arriba el seu Sant Martí’”.
Finalment, Ramon va confessar que “En part no estic content de ser el soci amb més antiguitat. M’agradaria tenir el número 12.001. Aquesta xifra ja és bona per a un equip de Segona Divisió i, a més a més, significaria que soc més jove”.
Fotografia: Marc García Vilar
